miércoles, 19 de diciembre de 2012

Despres d’uns mesos de silenci (solucionar problemes diversos) reprenc  les entrades al blog. Feia dies que volia fer-ho pero una cosa i l’altre feien que ho anés ajornant, fins a la noticia de la mort de Ravi Shankar.



“El so es Deu”. Ravi Shankar (1920-2012)


A l’any 1975, a l’Octubre, es va celebrar a Barcelona, a la imponent nau gótica de la Basílica de Santa Maria del Mar, un festival de música oriental. L’onada de orientalisme del segle XX estesa pel hippisme, arribava a la Barcelona del final de la dictadura franquista _ Franco moriria el 20 del mes següent. El darrer dels tres concerts programats _ Ritual de tambors japonesos O Suwa Daiko, ceremonia budista dels monjos del monestir de Gyüto, els dos primers _ va constituir la presentació del personatge mes important de l’escena musical oriental del moment a Occident davant del públic de Barcelona. No va ser un concert multitudinari pero sí que quasi va omplir la nau del temple: Era Ravi Shankar el virtuós mestre del sitar, aquesta mena d’enorme llaüt amb dues caixes de resonancia fetes de carbasses als extrems d’un mástil. força ample, de 20 trasts que porta 7 cordes de metall amb 13 cordes “simpàtiques” de resonancia a sota. El lloc es va mostrar poc adequat per aquella música que va ser amplificada i resonaba de forma incontrolada per les voltes del temple. No se si els espectadors dels fons van rebre la finura espiritual i el ritme complexe o un garbuix de sons repetits. 
La figura de Ravi Shankar era i ha sigut un fenòmen decisiu a la música del segle XX. La seva fama a Occident arrenca de l’interés dels Beatles en la cultura i la mística orientals, sobretot George Harrison que pren com a mestre al propi Shankar, i que afegirá sonoritats del sitar a la música pop del seu grup. També compositor, Shankar influirá en un quants dels mes importants músics contemporanis com John Coltrane i Philip Glass. O colaborará amb d’altres interprets com Yehudi Menuhin, Jean-Pierre Rampal, Hozan Yamamoto i Musumi Miyashita. La seva influencia arribará al New Age.



Per aquella época jo feia totes les fotos dels concerts del Palau de la Música Catalana  organitzats per Forum Musical que juntament amb Ibermùsica van montar la “Semana de Música Oriental” . Així que em va tocar fer les fotos del concert de Ravi Shankar  i dels altres.
Realment estaba molt emocionat pel fet de poguer fotografiar un personatge ja casi mític. Tot i despres de fotografiar als japonesos que ens habian deixat a tots trastornats amb l’increiblement eixordador so dels seus timbals i del contrast amb la mística monòtona dels budistes. Tot en una setmana.
Com era habitual vaig anar al lloc del concert amb mitja hora d’antel.lació. El representant del músic em va presentar i Shankar va manifestar que no volia fotografíes durant la seva “performance”. L’emoció es transformá de cop en decepció.
Shankar tenia 55 anys, molt actiu, d’estatura més baix que la mitjana, pell fosca, cabells negres brillants i encrespats , i uns ulls lleugerament sortits d’una intensitat que només es troba en els individus orientals. Vaig insistir en que calien fotos de l’aconteixement i ell va suggerir una solució _ que suposo que ja tenia experimentada en altres situacions. Jo l’hi faria totes les fotos que volgués allá mateix i ell posaria tocant el sitar.

Ravi  Shankar ,  Barcelona 1975                                                                 Foto:  Eduard Olivella

L’improvisat camerino era la cripta del temple amb un sol llum penjat del sostre. Així que vaig fer servir el flash primer. Pero no m’agradaba el resultat que en podia sorgir. Així que vaig canviar a una película mes sensible i el diafragma tot obert. Aleshores jo treballaba amb Pentax Spotmatic amb el 50mm a f 1,2. Aquestes preses crec que son les mes reixides. En vaig poguer fer una vintena.


Ravi  Shankar ,  Barcelona 1975                                                                 Foto:  Eduard Olivella

Ravi  Shankar ,  Barcelona 1975                                                                 Foto:  Eduard Olivella
Ravi  Shankar ,  Barcelona 1975                                           Foto:  Eduard Olivella
Ravi  Shankar ,  Barcelona 1975                                                      Foto:  Eduard Olivella

Pero el problema per a mí era que els organitzadors volien fotos “on estage” amb els acompanyants i sobre la tarima preparada tapant les escales de l’altar major del temple i coberta de catifes perses. Shankar em diu el que farem: Ell sortirá i s’asseurá amb els seus dos acompanyants: Alla Rakha a la “tabla” i el que toca la “tambura” _ i afinarán els instruments durant uns minuts que jo hauré d’aprofitar per fer les fotos que necesito. Quan ell deixi d’afinar jo no faré mes fotos. Ells començaran el concert.
La sorpresa es que la disposició de la llum al temple era molt escasa i groga amb llums molt laterals i no gaire potents. Aixó donaba un clima de recolliment molt adient des del punt de vista de l’espectacle, pero fatal per fer fotos.

Ravi  Shankar ,  Barcelona 1975                                                                 Foto:  Eduard Olivella

L’anècdota va sorgir quan van acabar d’afinar i el public va esclatar en grans aplaudiments. El desconeixement dels caràcters d’aquella música, nova a les orelles de molts dels barcelonins “enrrollats” d’aquella època, va fer que Shankar em dirigís un somriure de complicitat. Jo vaig em retirar satisfet de poguer fer la meva feina i pensant que els grans personatges ho son perque son senzills i amicals.

Ravi  Shankar ,  Barcelona 1975                                                                 Foto:  Eduard Olivella

Valguin aquestes fotos com a petit homenatge a una figura que em va deixar un record molt intens, tant com a músic com a persona.
  

miércoles, 4 de abril de 2012

MAROR DE SUPERFÍCIES BRILLANTS + JETHRO TULL / Marejada de superficies brillantes + Jethro Tull

Olympiapark, München. 1973                                                                          Foto Eduard Olivella

Aquest post ens situa encara als anys 70. Les imatges pertanyen a un dels temes mes recurrents a les meves feines: l'arquitectura.
Aquell viatje al centre d'Europa era a entrada de Primavera pero feia un fred que pelaba. Tot el viatje des de Basilea va ser un calvari nevant copiosament. Conduir per l 'autopista feia un efecte rar,  molt nou per un del Sud, doncs les volves de neu es projectaven horizontalment contra el parabrises del cotxe i al cap d'un parell d'hores la vista començaba a senyalar un cansament  perillós: calia aturar-se de tant en tant per a descansar. Al deixar els Alps va parar de nevar i arribarem a München (Mùnic) tard pero sense neu.
L'assumpte era fer un reportatge de les instalacions olìmpiques bastides per a la Olimpíada de 1972, l'any anterior. El recurs arquitectònic que es va utilitzar era molt nou per a la època i la meva agència va considerar l'oportunitat de fer-ne un reportatge.
_
Este post nos sitúa aún en los años 70. Las imágenes pertenecen a uno de los temas mas recurrentes en mis trabajos: la arquitectura.
Aquel viaje al centro de Europa fue a entrada de Primavera pero hacía un frío que cortaba. Todo el viaje desde Basilea fue un calvario nevando copiosamente. Conducir por la autopista producía un efecto raro, nuevo para uno del Sur, ya que los copos de nieve se proyectaban horizontalmente contra el parabrisas del coche y al cabo de un par de horas la vista comenzaba a dar señales de peligroso cansancio: se hacía necesario parar de trecho en trecho para descansar. Dejando los Alpes atrás paró la nevada y llegamos a München (Munich) tarde pero sin nieve.
El asunto era hacer un reportaje de las instalaciones olímpicas levantadas para la Olimpíada de 1972, el año anterior. El recurso arquitectónico que se utilizó era muy novedoso para la època y mi agéncia consideró la oportunidad de hacer un reportaje.

Olympiapark, München. 1973                     Foto Eduard Olivella 

Encara que l'arquitecte (Frei Otto amb Günter Benhish) ja habia experimentat aquell tipus de solució en d'altres construccions, era el primer cop que s'aplicaba de una forma tant extensa i complexe. Bàsicament es tractaba de fer unes cobertes dels diversos llocs olìmpics (estadi, palau d'esports, piscina) amb una solució que arreconaba tota la tradició arquitectònica anterior per un mètode constructiu inspirat en la natura (fulles, branques, teles d'aranya, membranes) i les solucions de instalacions efímeres (tendes, carpes, veles). Vistes ara, quasi quaranta anys desprès, algunes fotos tenen el "look" Moholy -Nagy.
_
Aunque el arquitecto (Frei Otto con Günter Benhish) ya había experimentado aquel tipo de solución en otras construcciones, era la primera vez que se aplicaba de una forma tan extensa y compleja. Se trataba, básicamente, de hacer unas cubiertas para los diversos lugares olímpicos (estadio, palacio de deportes, piscina) con una solución que arrinconaba toda la tradición arquitectónica anterior por un método constructivo inspirado en la naturaleza (hojas, ramas, telarañas, membranas) y las soluciones de instalaciones efímeras (tiendas, carpas, velas). Viéndolas ahora casi cuarenta años después, algunas fotos tiene un "look" Moholy-Nagy.
Olympiapark, München. 1973                    Foto Eduard Olivella 

Olympiapark, München                              Foto Eduard Olivella 

L'argument fìsic que lligaba tot el conjunt es el concepte de tensió. A més es volia conectar totes les instalacions amb en una estructura de cobertes contínua; el resultat va ser realment espectacular i reixit. Visualment crea un paisatje dansant de suaus corves, (la corva del tensor interior de la coberta de l'estadi - capaç per quasi 70.000 espectadors - com si fos un golf mediterrani, es realment imponent), una mena de maror de superfícies brillants puntejada per màstils  i travessada per les lìnies rectes dels tensors. Plàsticament resultaba molt apropiat per a fer un exercici fotogràfic interessant.
_
El argumento físico que ligaba el conjunto es el concepto de tensión. Además se quería conectar todas las instalaciones mediante una estructura de cubiertas continua; el resultado fue realmente logrado y espectacular.Visualmente crea un paisaje danzante de suaves curvas, (la curva del tensor de la cubierta del estadio - capaz para casi 70.000 espectadores - como si fuese un golfo mediterráneo, es realmente imponente), una especie de marejada de superficies brillantes punteada de mástiles y atravesada por las líneas rectas de los tensores. Plasticamente resultaba muy apropiado para un ejercicio fotográfico interesante.
Olympiapark, München. 1973                                                                          Foto Eduard Olivella


Olympiapark, München. 1973                                                                          Foto Eduard Olivella


Olympiapark, München. 1973                     Foto Eduard Olivella 


Olympiapark, München. 1973                                                                          Foto Eduard Olivella

La proverbial habilitat tecnológica germànica es va evidenciar en una exhibició de la capacitat d'una Alemanya recuperada (pero encara escindida) després de la desfeta de la Segona Guerra Mundial i la dura postguerra. L'enorme extensió de les cobertes esdevenia un descomunal receptor d'aigua de pluja i sobretot de neu i per tant calia ordenar un sistema de colectors i desguasos eficaç i que no interferís en la plàstica del conjunt. Per a la neu es va disposar un sistema calefactor que derriteix la neu a totes i cadescuna de les plaques transparents que integren les cobertes.
_
La proverbial habilidad germánica se puso en evidencia con una exhibición de la capacidad de una Alemania recuperada (pero aún escindida) después del descalabro de la Segunda Guerra Mundial y la dura postguerra. La enorme extensión de las cubiertas resultó un descomunal receptor de agua de la lluvia y sobretodo de nieve y por tanto se hacia necesario disponer un sistema de colectores y desagües eficaz y que no interfiriese en la plástica del conjunto. Para la nieve se dispuso un sistema calefactor que la derrite en todas y cada una de las placas transparentes que integran las cubiertas.

Olympiapark, München. 1973         Foto Eduard Olivella

També va ser el moment de la primera retransmisió de TV en color d'un Jocs que reafirmaria l'opció alemana de color PAL devant de la solució SECAM francesa. A fi d'ajustar perfectament el color de les càmeres de TV es van pintar cartes d'ajust de color a molts dels màstils de suport de la coberta.
I la fàbrica de productes fotogràfics AGFA de Leverkusen va posar al mercat una nova línia de productes en negatiu i diapositiva color Agfachrome RS (les famoses capsetes gris metal.lic) amb un equilibri de color ajustat a la llum de Mùnic.
_
También fue el momento de la primera retransmisión de TV en color de unos Juegos que reafirmaría la opción alemana de color PAL frente a la solución SECAM francesa. A fin de ajustar perfectamente el color de las cámaras de TV se pintaron cartas de ajuste en color sobre muchos de los mástiles de soporte de la cubierta.
Y la fábrica de productos fotográficos AGFA de Leverkusen lanzó al mercado una nueva línea de productos en negativo y diapostiva color Agfachrome RS (las famosas cajitas gris metálico) con un equilibrio de color ajustado a la luz de Munich.
Olympiapark, München. 1973                                                                          Foto Eduard Olivella
Olympiapark, München. 1973                                                                          Foto Eduard Olivella

Polìticament calia esborrar el record dels Jocs del 36 (a Berlin, amb Hitler a la tribuna) i s'habia fet tot l'ho possible pero... un escamot palestino (Septembre Negre) es va escolar el 5 de Setembre a la vil.la olìmpica i després de un segrest de varies hores va esdevenir una matança d'atletes israelians, terroristes palestins i policies alemanys que va ensorrar tota la bona imatge alemana.
http://www.youtube.com/watch?NR=1&feature=endscreen&v=jWUAMqpw-hs
Tot era perfecte menys la seguretat. I tornaba el fantasma del problema jueu justament a Munich. A partir d'aquell fet els Jocs posteriors i Occident  van tenir un paràmetre nou: el terrorisme.
_
Políticamente era necesario borrar el recuerdo de los Juegos del 36 (en Berlin, con Hitler en la tribuna) y se había hecho todo lo posible pero... un comando palestino (Setiembre Negro) se coló el 5 de Setiembre en la Villa Olímpica y después de un secuestro de varias horas sucedió una matanza de altletas isrealíes, terroristas palestinos y policías alemanes que hundió la buena imagen alemana.
http://www.youtube.com/watch?NR=1&feature=endscreen&v=jWUAMqpw-hs
Todo era perfecto menos la seguridad. Y volvía el fantasma del problema judío justamente en Munich. A partir de aquel acto los Juegos y Occidente tenían un nuevo parámetro: el terrorismo.


Olympiadorf, München. 1973                                                                          Foto Eduard Olivella


Si arquitectònicament l'Anella Olìmpica era una peça atractiva no així la Vil.la Olímpica (projecte d'Erwin Hienle). Situada al costat de l'anella pero separada per una ample autopista urbana tenía un aspecte dur, trist i massiu. Ara es un complexe residencial per a estudiants amb tendals de color i plantes que li confereixen un aire mes amable. Jo volía fer unes fotos del lloc de la tragedia pero no vaig poguer ni entrar a la vil.la. Suposo que els fets eran massa recents i les autoritats no tenian cap interés en que un fotograf desconegut es passejés pel recinte. Només vaig poguer fer unes fotos molts generals des del cim de la torre de comunicacions (quasi 300 metres d'altura) plantada al mitg de l'Anella des d'on també vaig fer les fotos "aeries" de les cobertes.

_
Si arquitectónicamente  el Anillo Olímpico era una pieza atractiva no así la Villa Olímpica (proyecto de Erwin Hienle). Situada al lado del Anillo pero separada por una ancha autopista urbana tenía un aspecto duro, triste y masivo. Hoy es un complejo residencial para estudiantes con toldos coloreados y plantas que le confieren un aire mas amable. Yo quise tomar unas fotos del lugar de la tragedia pero no pude siquiera  entrar en la villa. Supongo que los hechos eran demasiado recientes y las autoridades no tenían ningún interés en que un fotógrafo desconocido se paseara por el recinto. Solo puede tomar unas fotos muy generales desde la cima de la torre de comunicaciones (casi 300 metros de altura) plantada en medio del Anillo desde donde también pude hacer las fotos "aéreas" de las cubiertas.



Olympiapark, München. 1973                                                                          Foto Eduard Olivella

Olympiapark, München. 1973                  Foto Eduard Olivella 


L'assumpte jueu no m'abandonaria doncs tenía previst per l'endemá una visita al camp nazi de concentració de Dachau, que es a pocs kilòmetres de Mùnic. Ja en parlaré a unaltre post.
_
El asunto judío no me abandonaría pues tenía previsto para el día siguiente una visita al campo nazi de concentración de Dachau, que está a pocos kilómetros de Munich. Hablaré de ello en otro post.


Olympiapark, München. 1973                    Foto Eduard Olivella 

Olympiapark, München. 1973                                                                          Foto Eduard Olivella

Mentre feia les fotos a ran de terra vaig veure anunciat a l'Olympia Halle (Pavelló Olímpic) un concert de Jethro Tull per aquella mateixa nit i en compro un ticket. He trobat la fitxa del concert a
http://www.ministry-of-information.co.uk/setlist/73.htm   
i la data 13/03/73 - molts 3 !!! -.  Vaig poguer fer unes quantes fotos, no totes les que hages volgut perque no em trovaba a gust en un lloc tan gran, encare que no gaire plé, sense sospitar que després m'en atiparía de fer-ne a tants concerts. De fet era el primer cop que assistia a un concert d'un grup de rock d'aquella anomenada amb el consegüent desplegament de parafernalia: bateries de llums espectaculars, milers de wats de potencia, els baixos que et retrunyien al pit... I despres, al llit, la incomoda sorpresa d'un brunzir fosc a les orelles.
_
Mientras tomaba fotos a ras de tierra vi anunciado en el Olympia Halle (Pabellón Olímpico) un concierto de Jethro Tull para aquella misma noche y voy y compro una entrada. He encontrado la ficha de aquel concierto en 
http://www.ministry-of-information.co.uk/setlist/73.htm  
y la fecha exacta 13/03/1973 - muchos 3 !!! - Pude tomar unas cuantas fotos, no todas las que hubiera querido, porque no me encontraba a gusto en un lugar tan grande, aunque no muy lleno, sin sospechar que luego me hartaría de hacerlas en tantos conciertos. De hecho era la primera vez que asistía a un concierto de un grupo de rock con tanto renombre con el consiguiente despliegue de parafernalia: baterias de luces espectaculares, miles de vatios de potencia, los bajos que te retumban en el pecho...Y después, en la cama, la incomoda sorpresa de un zumbido oscuro en los oídos.

 Ian Anderson, Jethro Tull.                                                                            Foto Eduard Olivella

 Ian Anderson, Jethro Tull                            Foto Eduard Olivella 

 Ian Anderson, Jethro Tull.                                                                            Foto Eduard Olivella

 Ian Anderson, Jethro Tull.                                                                            Foto Eduard Olivella

Les fotos son sobretot del seu lider Ian Anderson, qui em va sobtar per la manera que tenía de moure's pel escenari i de fer rodar la flauta quan no la tenía als llavis.
http://www.youtube.com/watch?v=A11n35xb12A&feature=relmfu
Amb pinta de saltimbanqui duia uns calçons molt arrapats de colors vius com els que es poden veure a les pintures del Renaixement. Moviments i aspecte que van inspirar el Joan Fortuny de la nostrada Companyia Electrica Darhma.
_
Las fotos son sobretodo de su lider Ian Anderson, quien me chocó por su manera de moverse por el escenario y de voltear la flauta cuando no la tenía en los labios.
http://www.youtube.com/watch?v=A11n35xb12A&feature=relmfu
Con pinta de tirititero lucía unos calzones muy ajustados de colores vivos  como los que se pueden ver en las pinturas del Renacimiento. Sus movimientos y aspecto inspiraron a Joan Fortuny del conocido grupo catalán de rock Companyia Eléctrica Darhma.

lunes, 19 de marzo de 2012

L'HOME I L'OBRA / El hombre y la obra.

Musée du Louvre, Paris . 1972             Foto: Eduard Olivella 

La celebració dels "Encuentros de Psicosociologia del Arte" organitzats per Federico Revilla, company a la Facultat de Geografia i Història de l'Universitat de Barcelona, al mes de Juliol del any del senyor de 1975 - no ha plogut des de llavors - em donaren l'oportunitat de reunir tota una serie de fotografies preses en diversos viatges per Europa, i mostrar-les en una exposició presentada primerament en el imponent entorn de la Biblioteca de Catalunya, mentre es celebraban  les sessions dels "Encuentros", i mes tard a una sala de la planta baixa del Palau de la Virreina, al cor de la Rambla de Barcelona.
Los Encuentros de Psicosociología del Arte organizados por Federico Revilla, compañero de curso en la Facultad de Geografía y Historia de la Universidad de Barcelona, en el mes de Julio del año del Señor de 1975 -¡cuanta lluvia no ha caído!- me dieron la oportunidad de reunir toda una serie de fotografías tomadas en diversos viajes por Europa, y  mostrarlas en una exposición presentada primero en el imponente marco de la Biblioteca de Catalunya, mientras se celebraban las reuniones de los Encuentros, y mas tarde en una sala de planta baja del Palacio de la Virreina, en plena Rambla de Barcelona. 



Capella de l'Hospital, Barcelona. 1969     Foto: Eduard Olivella
Musée du Louvre, Paris . 1972             Foto: Eduard Olivella 
Palais de Versailles, Paris. 1973                                                                          Foto Eduard Olivella


Les fotos que avui us presento son una selecció de les que vaig exposar aquell cop.
El nexe d'unió entre totes les imatges era posar en relleu les relacions que s'etableixen entre les obres dels artistes i les persones que estan al voltant, sia a un museu, pel carrer, a un parc o quansevulga altre lloc.

Las fotos que hoy os presento son una selección de las que expuse en aquella ocasión.
El hilo conductor entre todas la imágenes era poner en relieve la relaciones que se establecen entre las obras de los artistas y las persones que están en su entorno, sea en un museo, por la calle, en un parque o cualquier otro lugar.



Kunsthistorisches Museum, Viena. 1973                                                       Foto Eduard Olivella

Fundació Joan Miró, Barcelona. 1975           Foto Eduard Olivella

Dachau, 1973                                                                                                         Foto Eduard Olivella



En cada una de les imatges es posa en relleu un tipus de relació diferent: unes son semblances i altres son oposicions. Els gestos, la indumentaria, les expresions, les mirades... estableixen un joc entre les obres i les persones donant una vida nova, alguns cops inquietant, a les figures pintades o esculpides i també a l'arquitectura.
En cada una de estas imágenes se pone de relieve un tipo de relación distinto: unas son parecidos y otras son oposiciones. Los gestos, la indumentaria, las expresiones, las miradas... establecen un juego entre las obras i las personas dotando de nueva vida, a veces inquietante, a las figuras pintadas o esculpidas y también  a la arquitectura. 



Venecia, 1972                                                                               Foto: Eduard Olivella

Esglesia de Betlem , Barcelona.  1969          foto Eduard Olivella

Hofburg, Viena. 1972                 Foto Eduard Olivella

Musée du Louvre, Paris. 1973                              Foto Eduard Olivella

Venecia, 1972                                                                   Foto Eduard Olivella

Museu Picasso, Barcelona. 1974                         Foto Eduard Olivella

Es copsa el pas del temps i les ones dels canvis socials que donen nous sentits a obres que varen ser fetes amb unes intencions ben diverses de les que els hi otorguem ara. També s'evidencien les posicions que adopten dels espectadors o dels purs vianants respecte de les obres penjades als murs dels museus o instalades pels carrers de les ciutats.
Se percibe el paso del tiempo y las olas de los cambios sociales que dan nuevos sentidos a obras que fueron concebidas con unas intenciones bien distintas de las que les otorgamos ahora. También se evidencian las posiciones adoptadas por los espectadores o los puros viandantes respecto a las obras colgadas en los muros de los museos o instaladas en las calles de las ciudades.




Musée du Louvre, Paris. 1973                                 Foto Eduard Olivella

Capella de l'Hospital, Barcelona.  1969                Foto Eduard Olivella

Musée du Louvre, Paris. 1973                                 Foto Eduard Olivella 

Schloss Nymphenburg, Munich. 1973          Foto Eduard Olivella

  Musée du Louvre, Paris. 1973                                                                          Foto Eduard Olivella  
Bé, aixo es tot. Fins al proper post. Disfruteu de les fotos i de la vida, si podeu.
Bueno, eso es todo. Hasta el próximo post. Disfrutad de las fotos y de la vida, si podéis.
Well, that's all. Until the next post. Enjoy the photos and life, if you can.

lunes, 27 de febrero de 2012

VENECIA, VENECIA...


Venecia, 1972                                                                                                                         foto Eduard Olivella


Aquest es el tercer lliurament relacionat amb la exposició sobre el  Centre Internacional de Fotografia de Barcelona al MACBA que encara es pot veure fins al 20 de Maig. Les fotos que avui us presento forman part d'un més extens treball sobre la ciutat de Venecia que vaig fer durant l'abril de 1972. Algunes les vaig incloure en la projecció que vaig fer al CIFB. Al mateix temps tenia una exposició a la Galeria Procés al carrrer Sant Eusebi nº7 a Sant Gervasi i que duia en Idili Tapia i la seva dona i que vaig titolar "Imatges Retrobades" perque eran una mena de recull de les fotos que habia fet anys abans.
Esta es la tercera entrega relacionada con la expsición sobre el Centre Internacional de Fotografía de Barcelona en el MACBA que aún se puede ver hasta el 20 de Mayo. Las fotos que hoy os presento forman parte de un más extenso trabajo sobre la ciudad de Venecia que hice durante el mes de Abril de 1972. Algunas las incluí en la proyección que se dió en el CIFB. Simultáneamente tenía un exposición en la Galería Procés de la calle Sant Eusebi nº7 en el barrio de Sant Gervasi, impulsada por Idil.li Tapia y su mujer, y que titulé "Imágenes Reencontradas" porque eran una especie de recuento sobre las fotos que había tomado hasta entonces.




Venecia, 1972                                                                                                                         foto Eduard Olivella
Venecia, 1972                                                                                                                         foto Eduard Olivella

La selecció d'ara de imatges l'he fet per mostrar el que em va atreure d'aquella primera visita a la mítica ciutat. Tothom que pensa en Venecia te present l'aspecte històric, arquitectònic, artístic i melangiós, una mica babau, de la ciutat dels canals i la imatge mundial del lloc es basa en el seu potencial turístic. Pero a mi m'atreia indagar sobre els venecians: on eran, on vivian, que feian, com es vivía en una ciutat que es un parc turistic integral.
La presente selección de imágenes la he preparado para mostrar lo que me atrajo de aquella primera visita a la mítica ciudad. Quien piensa en Venecia tiene presente el aspecto histórico, arquitectónico, artístico y melancólico, un poco bobo, de la ciudad de los canales y la imagen mundial del lugar se basa en su potencial turístico. Pero a mi me atraía indagar acerca de los venecianos: donde estaban, donde vivían, que hacían, como se vivía en una ciudad que es un parque turístico integral. 


Venecia, 1972                                                                                                                         foto Eduard Olivella






Venecia, 1972                                                                                                                         foto Eduard Olivella


Vaig descobrir que a Venecia hi vivia relativament poca gent; a la nit un desert fora dels punt forts turístics. La gent que feia que la ciutat funcionés vivía principalment a terra ferma, a Mestre, una ciutat bastant anónima just a la riba de la llacuna. La major part dels edificis estaban desocupats en un estat de conservació precari o be acollien petits hotels o albergs. Els hotels de luxe i les coleccions d'art invadían els espais dels vetustos palaus que pugnan el migrat espai amb una multitud de temples i convents tots amb el seu "campo" al davant. I un coquetó teatre de l'opera amb embarcador per a gòndoles. Tot i aixó la ciutat disposaba de un xarxa de botigues i de mercats com quansevulga altre.
Descubrí que en Venecia vivía relativamente poca gente; de noche un desierto fuera de los puntos fuertes turísticos. La gente que hacía que la ciudad funcionara vivía en su mayor parte en tierra firme, en Mestre, una ciudad bastante anónima al borde de la laguna. La mayor parte de los edificios estaban desocupados en un estado de conservación precario o bien acogían pequeños hoteles o albergues. Los hoteles de lujo y las colecciones de arte invadían los espacios de los vetustos palacios, que peleaban el escaso espacio con la multitud de templos y conventos cada uno con su "campo" en frente. Y un coqueto teatro de la ópera con embarcadero de góndolas. A pesar de esto la ciudad disponía de una red de tiendas y de mercados como cualquier otra.


Venecia, 1972                                                                                                                         foto Eduard Olivella
Venecia, 1972                                                                foto Eduard Olivella 
Venecia, 1972                                                               foto Eduard Olivella 
Venecia, 1972                                                      foto Eduard Olivella 


Venecia, 1972                                                                                                                         foto Eduard Olivella


Els venecians a Venècia es diferenciaban, als meus ulls, de la massa de turistes atrafegats perque caminaban (caminan) sense cap pressa, amb una certa parsimonia, pujant i baixant pacientment els inombrables pontets que superan el canals solcats per tota mena d'embarcacions adaptades a les necessitats de la vida qüotidiana. Em va donar la sensación de que habian adoptat una manera de viure que feia transparents als turistes. I ells eran transparents també pels visitants en ramat.
Em va costar trobar nens, i joves indígenes que no fossin cambrers pero ho vaig aconseguir en els petits tallers i a les "botegue". A més, els cartells de les diverses opcions polítiques en campanya electoral feien un contrast amb l'entorn  que em produia una certa emoció, jo que arribaba d'un pais que encara es llevaba cada dia amb una dictadura al carrer.
Los venecianos en Venecia se diferenciaban, bajo mis ojos, de la masa de turistas ajetreados porque caminaban (caminan) sin ninguna prisa, con cierta parsimonia, subiendo y bajando pacientemente de los innumerables puentecitos que superan los canales surcados por toda clase de embarcaciones  adaptadas a les necesidades de la vida cotidiana. Me dio la sensación de que habían adoptado una manera de vivir que hacia transparentes los turistas. Y ellos también eran transparentes para los visitantes del rebaño.
Me costó encontrar niños, y jóvenes indígenas que no fuesen camareros pero los conseguí en los pequeños talleres y "bottege". Además los carteles de las diferentes opciones políticas en campaña electoral daban un contraste que me producía una cierta emoción, yo que llegaba de un país que aún se levantaba cada día con un dictadura en la calle.


Venecia, 1972                                                         foto Eduard Olivella 
Venecia, 1972                                                                                                                         foto Eduard Olivella
Venecia, 1972                                                          foto Eduard Olivella 
Venecia, 1972                                                                                                                         foto Eduard Olivella
Venecia, 1972                                                                                                                         foto Eduard Olivella
Venecia, 1972                                                                                                                         foto Eduard Olivella
Venecia, 1972                                                              foto Eduard Olivella 

Venecia, 1972                                                                     foto Eduard Olivella 


Part de les imatges que podeu veure estan fetes amb una càmera de format mitg (Yashika, còpia a preu mòdic del la Rolleiflex binocular) que em va deixar en Vladi de Semir, company de fatigues fotogràfiques i d'altra mena d'aleshores.
Parte de las imágenes que podeis ver fueron tomadas con una cámara de formato medio (Yashika, copia a precio módico de la Rolleiflex binocular)  que me prestó Vladi de Semir, compañero de fatigas fotográficas y de otras especies por aquel entonces.


Venecia, 1972                                                                                                                         foto Eduard Olivella






El CIFB em va editar una postal, ara esgrogeida, amb una imatge que volia simbolitzar la Venecia a l'ombra, lluny de les lluminaries del turisme.
El CIFB me editó una postal, ya amarillenta, con una imagen que quería simbolizar la Venecia a la sombra, lejos de los oropeles del turismo.