Ara va de Jazz
 |
| Tete Montoliu a TVE Miramar gravant pel programa "Estudio en Negro". Barcelona, 1970 Foto Eduard Olivella |
M’agraden
les concatenacions, les cadenes de situacions i de
aconteixements relacionats els uns amb els altres.
Penso
que no hi ha res en el mon que no tingui un precedent i al mateix temps que no sigui
generador d’un altre de posterior. Així neix el present
post. Explico
la cadena:
El Rafael Roa va publicar un post fa uns dies on
expressava que el piano de Tete Montoliu l’ajudava a passar els moments baixos.
En aixó, vaig recordar que tenia unes fotos en el meu arxiu de jazz que vaig
fer de Tete fa uns anys mentres es
gravava als estudis de TVE a Miramar de Barcelona un programa de jazz que va
tenir bastant de renom. Tenia la data pero no recordaba el nom exacta del
realitzador. Vaig posar les referències al Google i es va produir el miracle
modern de l’accés ràpid a dades ìgnotes: trobo unes dades en el xat d’un lloc
que he marcat com a interessant per a mi, doncs tracta temes de l’activitat
contracultural, sobretot de música, dels anys setanta i vuitanta al nostre
pais; es diu “La Web Sense Nom”.
Trio
dues imatges del meu arxiu de Tete amb Johnny Griffin i les penjo al fb per a
Rafa Roa, potser per ajudar a desfer la melanconia.
Pero
segueixo remirant els negatius de l’arxiu i trobo una pila de negatius que no
vaig arribar a positivar mai.
 |
| Johnny Griffin, Niels-Henning Orsted Pedersen i Tete Montoliu . TVE Miramar. Barcelona, 1970. Foto Eduard Olivella |
Poc
a poc he anat reconstruint tot el que envoltava aquestes fotos i que ara em ve
de gust presentar-vos.
Estem
a 1970. El programa duia el titol de
“Estudio en negro” i era la continuació d`un altre que es va dir “Gama 67”.
Els
estudis de TVE a Barcelona, que de fet eran el bressol de la televisió a
Espanya es van instalar a un edifici de Montjuïc, supervivent de la famosa
exposició de 1929. En aquest mateix lloc ara hi ha un hotel dels de luxe bastit
per a les Olimpiades del 92. Dels estudis en deian Miramar.
L’edifici
no era gaire espaiós pel que ara en considerem uns estudis de televisió. El que
recordo es que era tot pintat de “gris comisaría” encara que despres vaig saber
que quasi tots els integrants de la plantilla eran dels partits comunistes. Jo
hi vaig anar a parar perque en aquells
anys començaba a fer feines per a una revista de música i era amic dels
integrants d’un grup de rock que també feia jazz: Lone Star.
Hi
vaig fer un reportatge i em va agradar així que els hi vaig demanar si podia
tornar altres cops a fer fotos dels mùsics. El jazz m’atreia per influencia del
meu pare i també del company de taula
al Institut Menéndez y Pelayo en Jordi Suñol gran coneixedor del jazz i
contrabaixista ell mateix.
 |
| Plató dels estudis de TVE a Montjuïc. Barcelona 1970. Foto Eduard Olivella |
El
plató on es gravava el programa era de dimensions
bastant justes i tenia el control darrera un gran vidre (la “peixera”) en una
posició elevada de manera que el realitzador podia veure directament el que
passava al plató al mateix temps que tenia les imatges de les tres càmeres als
monitors. Actualment el control és a molts metres de distancia del lloc de la
presa de imatges i no es te visió directe del plató.
 |
| El plató des del control. TVE Miramar . Barcelona , 1970. Foto Eduard Olivella |
 |
| Les tres càmeres sobre François Rabath. TVE Miramar. Barcelona !970. Foto Eduard Olivella. |
Les càmeres eran enormes i feixugues. Eran unes
PYE angleses construides amb lampades doncs encara tardarien en arribar els
circuits impresos. Deixaven anar una calor brutal de tal manera que molts cops
s’hi podia veure una tassa de café al damunt escalfant-se. També habia vist
algún cop un vas de wisky circulant pel plató que acabava sent un forn.
El títol del programa resulta a hores d’ara una
mica curiós si tenim en conte que a la època nomes hi havia televisó monocroma.
O potser es feia referencia al color de la pell de molts dels mùsics que hi
apareixien. Sarcasmes a part la veritat es que l’aspecte visual era molt
cuidat: els càmeres eran molt bons fotògrafs, especialment un tal Iglesias.
 |
| Iglesias, l'operador de càmara, Johnny Griffin i Orsted Pedersen al baix. TVE Miramar. Barcelona 1970. Foto Eduard Olivella |
 |
| Pedro Iturralde. TVE Miramar. Barcelona 1970. Foto Eduard Olivella. |
Eran corrents els enquadraments molt tancats
donant imatges molt composades, alguns cops quasi abstractes, sobre els mùsics,
els seus intruments i sobre els decorats que eran fìsics, de volum, sovint aprofitant elements de decorats
d’altres programes. La gravació del so era excelent i deixava molt satisfets
als mùsics que pujaven al control per escoltar-ne el resultat i que volien de
vegades endur-s’en una còpia, devant la negativa del productor del programa
José Maria García-Gastón.
 |
| François Rabath tocant el baix en un decorat de fuster. TVE Miramar. Barcelona 1970. Foto Eduard Olivella. |
 |
| Johnny Griffin. TVE Miramar. Barcelona 1970. Foto Eduard Olivella. |
La llum escassa afavoría els enquadraments amb
grans árees negres, planes, que contrastaven amb les lìnies brillants dels
instruments o els trets del rostre dels mùsics. Aquí si que quadra el tìtol del
programa que era celebrat tant per la bona mùsica com per l’estètica del
producte acabat, gràcies a l’habilitat del seu realitzador José Carlos Garrido.
 |
| José Carlos Garrido en acció. TVE Miramar. Barcelona 1970. Foto Eduard Olivella. |
 |
| Garrido fent broma amb Francesc Borrull , mentres un ausent Tete "fa dits" per a la gravació. TVE Miramar. Barcelona 1970. Foto Eduard Olivella. |
Personatge mes aviat discret, darrera les seves ulleres fosques exigía un alt
nivell de qualitat amb els mitjans minsos de la “Televisión Española canal
UHF”. De la seva manera de treballar em va quedar una genial situació: El
programa es basaba en la gravació en directe dels temes que interpretaban els
mùsics i donades les característiques del jazz no era possible tallar i
tornar-hi.
 |
| Per l'esquerra Michel Sardaby, un mùsic , García Gastón i JC Garrido en una audició a l'Hotel Orient de les Rambles. Barcelona 1970. Foto Eduard Olivella. |
 |
| A la mateixa audició, Joe Turner ben adormit i atent, Michel Sardaby. Hotel Orient. Barcelona 1970. Foto Eduard Olivella. |
Doncs un cop una càmera es va creuar amb una altre
i va apareixer en el fons d’un enquadrament en plena gravació. Devant de
l’esverament dels ajudants de la sala de control, Garrido va transmetre l’ordre
al operador de la càmara en questió de
no parar i al sortir de camp l’hi va fer repetir l’acció en sentit oposat,
lentament. Així ho va fer alguns cops més amb altres càmeres al llarg de tota
la peça que s’estava gravant. Mostrar les eines per les que es produia la màgia
de la televisió era un error inacceptable per a la època, tal com ho es per al
cinema.
 |
| TVE Miramar. Barcelona 1970. Foto Eduard Olivella. |
En acabar i davant la
perplexitat de l’equip i del productor Garrido va deixar anar la següent
sentència: Repetir un error tres cops es crear un estil. (!!)
